Ítaca o els camins del retorn

El 1948, durant un programa de ràdio dedicat a René Char, Camus evocava «aquesta gran veu que acompanya la nostra navegació difícil i ens parla sense repòs d’una Ítaca a la qual arribarem, a pesar dels obstacles, i en la qual retrobarem l’alegria senzilla de ser home». (Pléiade, O.C.II, p.768)

Des dels seus  primers escrits fins a El primer home, l’obra de Camus està marcada per la nostàlgia, aquest gran desig de retorn, el «nóstos». Talment Ulisses lluny d’Ítaca, Camus, exiliat de l’illa original, «arrabassat al món innocent i càlid dels pobres, món tancat sobre si mateix com una illa…» (1), aquest món de sa mare i de sa àvia maonesa, Camus inicia un periple en cerca de la seva vertadera pàtria  i a costa d’una «navegació difícil», al terme del qual pretén arribar a la seva Ítaca malgrat que, com observa, «no era tan fàcil trobar Ítaca». (Pléiade, O.C.I, p.1299)

L’elecció d’Ítaca

«Elegirem Ítaca, la terra fidel, el pensament audaç i frugal, l’acció lúcida (…)» (Homme révolté, Pléiade, O.C.III, p.323-4)

Després de la Segona Guerra Mundial, Camus, en una taula rodona titulada «Civilització», feia aquesta crida: «… l’única cosa que ens queda per fer és tenir l’energia, la decisió, la lucidesa suficients per a reunir  un cert nombre de persones entorn de voluntats provisionals. Es tracta de preparar avui una continuació i un esdevenidor…» (O.C. II, p.684)

Reunits en aquesta illa de Menorca, en uns temps de crisi en què el Mediterrani presencia en les ribes i aigües seves tantes de tensions i drames… ¿Que potser no són aquests el moment i el lloc adequats per a respondre a la crida de Camus i mirar de trobar en la seva obra referències, «balises», amb les quals puguem orientar-nos per obrir el camí d’un esdevenidor apaivagat?

Llums mediterrànies

«En el centre de l’obra nostra, encara negra, hi resplendeix un sol inesgotable…» (O.C.III, L’Eté, l’énigme, p.606)

En aquests temps ens cal també llum per a ajudar-nos a veure-hi més clarament per aquests camins tumultuosos. Nosaltres, ciutadans del segle XXI, desitjam submergir-nos en l’obra de Camus per mirar de conèixer-nos més bé i trobar les maneres de construir un futur millor.

Però també voldríem donar veu a aquells qui, amb les seves paraules i amb els seus pensaments, construeixen altres horitzons, poant en l’obra de Camus, on la llum hi pesa, aquest «sol inesgotable».

«Oh llum! És el crit, en el drama antic, de tots els personatges enfrontats al seu destí. Aquest recurs és també el nostre… Al bell mig de l’hivern, aprenia a la fi que hi havia en mi un estiu invencible.» (L’Eté, Retour à Tipasa, O.C.III, p.613)